Home > Noticias > Reportajes y Entrevistas > Els germans Santilari planten cara a la lletgesa del món. Magistral crítica del col.laborador de BCNArt, Lito Caramés.

05/08/2019

Els germans Santilari planten cara a la lletgesa del món. Magistral crítica del col.laborador de BCNArt, Lito Caramés.


 Els germans Santilari planten cara a la lletgesa del món 

Aquests últims anys els germans Santilari creen una obra artística on la qualitat tècnica, igual que l’estructura conceptual, arriben als espais reservats per als mestres. Les seves pintures, els seus dibuixos, habiten parnassos privatius de l’excel·lència. Visitar l’exposició Santilari. Obra recent a la galeria Artur Ramon Art és pur plaer pels sentits. Pere i Josep, Josep i Pere, són capaços d’aplanar camins als dos costats dels miralls que els atribueix la plenitud. Contemplar les seves obres més actuals alimenta el goig intel·lectual i la resistència davant la lletjor del món.

Lito Caramés.

 

 Vanitats per a capturar els silencis de la vida. Josep Santilari
Mira que la flor más delicada más presto se marchita y pierde su olor; por tanto, guárdate
de querer caminar por espíritu de sabor, porque no serás constante; mas escoge para ti un

espíritu robusto, no asido a nada, y hallarás dulzura y paz en abundancia; porque la sabrosa y
durable fruta en tierra fría y seca se coge.

 El camino de la vida, de muy poco bullicio y negociación es, y más requiere mortificación de
la voluntad que mucho saber. El que tomare de las cosas y gustos lo menos, andará más por él.
(Juan de la Cruz, Dichos de Amor y de Luz, 1584).
El recorregut per les sales de qualsevol de les exposicions que ja van fer els germans Santilari era un festival de sabors artístics, un passeig per certes sensibilitats de l’art barroc. Es podien trobar peces com Bodegó de Tardor (1993), un tribut a Caravaggio, o Codonys (1992), composició de delicats colors pastel, que remet a aquell pati de la casa de Madrid que, el mateix estiu del 92, va permetre a Antonio López i a Víctor Erice filmar la meravella de El Sol del Membrillo ¿És una coincidència aleatòria de dates? ¿O és alguna cosa més complexa: identificació d’estils i motius pictòrics?
Tot tornant al present i a la galeria Artur Ramon, les peces de l’exposició Santilari. Obra recent ja han creuat alguna barrera; sigui aquesta de llocs i horitzons, sigui d’identitats o de segles. Actualment els germans de Montgat es posen davant del mirall de la història de l’art i saben que han assolit nivells d’execució que els permet d’entrar en el joc de sentir el traç del llapis definit per Rembrandt, quan comencen el disseny d’una nova obra, de sostenir a la mà esquerra la paleta utilitzada en l’elaboració d’una cerimònia nupcial a la vicaria; de viatjar, en fi, a Delft mentre apliquen diverses capes d'emprimació a un nou llenç.
Quina concentració va assolir Josep per tal de crear L’artista. Vas amb les flors I, aquesta delicada pintura que prové de les mestries de caravaggios i zurbarans? L’artista definit per un humil llapis Faber-Castell –els Santilari no utilitzen cap altre-, i un pinzell fi: l’al·legoria conceptista de l’ART. L’artista. Vas amb les flors I té totes les perspectives i no té cap. Al costat dret un potent focus de llum il·lumina el primer pla. Més enllà el no res. El fons fosc tanca visions i obre una finestra a la qualitat tècnica. Què veladures de color terra, de subtils emprimacions en verd, de grisos va aplicar l’artista en tanta nit fosca i feraç? Com és possible, en tan poc espai, abastar tanta gamma de blancs? La delicadesa de les flors d’azalea explota sobre el fons vívid. Com es pot dibuixar i pintar un vas comú de vidre sobre el volum cegador que emergeix de la profunditat? La tela que fa de pedestal al got amb flors crea tal joc de plecs, tonalitats i volums que en ella s’admira bona part de la història de l’art europeu, més encara des del segle XV. Les fulles verdes que acompanyen la blancor uniformen la pintura. El seu verd fa l’ullet al color verd fosc dels llapis Faber-Castell, i recull les mínimes insinuacions verdoses que s’amaguen a la boira de la perspectiva aèria. L’artista. Vas amb flors I, una peça de mida petita, però gran amb escreix. Una obra mestra per a goig dels temps presents.

 

 Memòries del temps. Frugalitat i saviesa. Pere Santilari
Colui che fece, e non di cosa alcuna, / il tempo, che non era anzi a nessuno, / ne fe’ d’un due e
diè ‘l sol alto all’uno, / all’altro assai più presso diè la luna. / Onde ‘l caso, la sorte e la fortuna /
in un momento nasquer di ciascuno; / e a me consegnaro il tempo bruno, / come a simil nel
parto e nella cuna. / E come quel che contrafà se stesso, / quando è ben notte, più buio esser
suole, / ond’io di far ben mal m’affliggo e lagno. / Pur mi consola assai l’esser concesso / far
giorno chiar mia oscura notte al sole / che a voi fu dato al nascer per compagno. (Michelangelo
Buonarroti, Soneto CIV, 1536).
Pere i Josep Santilari són bessons, comparteixen el mateix taller i, de vegades, pinten quadres a mitges. Des dels seus anys d’estudi van comprendre que la creació artística és una feina més, un ofici més. Veient-los concentrats al seu ordenat estudi de Montgat, on s’imagina la fesomia d’un taller d'artesania del Seicento, o un monestir medieval. Tot respectant la disciplina amb la qual s’apliquen durant els llargs dies de treball, es pot ben dir que són dos monjos elaborant icones bizantines o russes. El silenci, el treball amb llapis, la meticulositat i la destresa conviden a pensar que aquests dos artistes practiquen la meditació espiritual abans d’enfrontar-se a un paper o una tela; que se sotmeten a una dieta especial per a comunicar-se amb els objectes a representar. AQUEST VIDEO apropa als mètodes de treball dels germans inventors d’universos.
Quins exercicis corporals i mentals ha hagut de fer Pere per tal de trobar la composició del dibuix La joventut que ara es pot veure a la galeria Artur Ramon? Quantes hores va dedicar a la preparació i execució d’una obra que fa apostes de virtuosisme amb El aguador de Sevilla? Pere, com el seu germà, coneix bé el seu ofici. Sap que els papers (cartolines) sobre els que treballen han de ser especials per suportar les friccions dels 15 tipus de duresa de llapis utilitzats en l’elaboració de La joventut (i en tants altres dibuixos). Les flors d’ametller en got de cristall desafien totes les escales. Quina habilitat tècnica permet dibuixar amb llapis un blanc tan absolut? A la dreta, un bust d’Afrodita atrapa tota la llum de l’exterior, obligant a l’artista a marcar el perfil grec amb precisió excel·lent i definir la cavitat dels ulls amb suavitat divina. La joventut, el carpe diem, definida en les essències de quatre elements. Coneixeran els Santilari el film de Tarkovski, Andrei Rublev, la pel·lícula que recrea la vida del gran pintor d’icones russes? S’identificaran amb un creador tan allunyat geogràficament? Les vanitas i els bodegons dels pintors de Montgat són els moderns pantocràtors y kyriotissas. Verdaderes teofanies.
La llum és l’eix de la producció, el mestre que els hi diu quan han conclòs una obra. El seu realisme no és fotogràfic; és lluminós: la llum viatja els segles des de Caravaggio a Josep, de Rembrandt a Pere. La llum que va impressionar la seva sèrie 7 pecats capitals, amb Josep Santilari y Pere Santilari. Els disciplinats artistes van perdent llast, abandonen la necessitat d’acumular elements per significar una obra, per interpretar els silencis de la vida. I opten per l’austeritat monàstica, la simplificació de les composicions. El seu estil és el conceptualisme ideològic i artístic.
Davant d’aquesta magnificència poc es pot argumentar. El bo i millor és admirar les peces de l’exposició Santilari, Obra recent. A les sales de la galeria Artur Ramon els Santilari són pintores i protagonistes en els seus propis matrimonis arnolfini, són cambrers i clients als seus folies bergère, cupidos i creadors en venus del mirall. Els artistes de Montgat van obrint camins de sobrietat i plenitud. Cada dia que passa, abandonen el seu estudi com dos monjos zen que retoquen el jardí de només sorra i pedres. No saben què és l’horror vacui. Miren la vida des de l’altra banda del mirall. Les seves vides semblen -cada dia més- un haiku:
És virtuosisme
la flama d’aquell fulgor?
Lo inefable

 

 

 

Flors en vanitas. Ineffability

Fue sueño ayer, mañana será tierra. / ¡Poco antes nada, y poco después humo! / ¡Y destino ambiciones, y presumo / apenas punto al cerco que me cierra! / Breve combate de importuna guerra, / en mi defensa, soy peligro sumo, / y mientras con mis armas me consumo, / menos me hospeda el cuerpo que me entierra. / Ya no es ayer, mañana no ha llegado; / hoy pasa y es y fue, con movimiento / que a la muerte me lleva despeñado. / Azadas son la hora y el momento / que a jornal de mi pena y mi cuidado / cavan en mi vivir mi monumento. (Francisco de Quevedo, soneto).

A la biblioteca i sales de la històrica galeria Artur Ramon estan penjades ara algunes de les creacions més actuals dels artistes bessons. Santilari Obra Recent és una selecció de peces en les quals ocupen un lloc principal les flors. Azalees, flors d’ametller i altres meravelles naturals presideixen moltes de les pintures i dibuixos executats als anys 2017 i 2018. Amb un motiu representat, o un altre, la brevetat que defineix la bellesa de tal element primaveral per excel·lència, reclama la lectura Tempus fugit. Els creadors dediquen llargues jornades a cantar –gràficament-- la bellesa fugissera i floral. Aquesta ufanor “adolescent”, tel·lúrica, necessària, és recordatori de la velocitat del temps, de la il·lusió d’eternitat subjacent als delers de la humanitat.

A sobre, aquest any la galeria Artur Ramon ha publicat el llibre Ineffability. Josep Santilari & Pere Santilari, amb textos i selecció d’imatges de l’estudiós Timothy J. Standring, actualment el Gates Family Foundation Curator al Denver Art Museum, Colorado. Standring col·labora amb universitats de França i EEUU, va comissariar un bon grapat d’exposicions i ha publicat tractats sobre Rembrandt, Monet, Degas o Van Gogh.

Ineffabilityés un llibre de molt curada edició: les imatges es reprodueixen sobre paper de gran qualitat, el text de Standring --La Virtud de la Disciplina-- és un homenatge al treball dels artistes (als que compara amb monjos medievals). Entre les més de cinquanta obres reproduïdes n’hi ha moltes dels últims anys, però també hi tenen lloc peces dels 80 i 90. El senyor Standring va visitar l’estudi de Montgat, i, lupa en mà, va tractar de desvelar els misteris de la creativitat dels Santilari.

En un poema José Ángel Valente, portentós poeta, amic de Tàpies, diu: La luz no está en la luz, / está en las cosas / que arden de luz tenaz bajo la lluvia. Veuran els Santilari com cremen els objectes? Serà això el que els motiva per arribar a l’excel·lència? Ara que els artistes de Montgat dibuixen, en sintonia, temes com Narcís i Eco, què els manca per a desfiar les autoritats de l’Olimp i garantir la fortalesa de l’humanisme, l’energia d’Eros i Tànatos, davant la roïndat del present?

Lito Caramés

 

 

Enllaç de la crítica en galego:

http://palavracomum.com/os-irmans-santilari-diante-dos-seus-propios-espellos/

 



Fuente: LITO CARAMÉS - CRÍTICO DE ARTE



X

Suscríbete al newsletter

Introduce a continuación tu dirección de email y recibirás en tu buzón las últimas noticias y las novedades de los centros de arte. Podrás darte de baja en cualquier momento.

Correo electrónico:

El usuario autoriza a Barcelona Art a gestionar los datos facilitados en el presente formulario a efectos de comunicación comercial. Barcelona Art se compromete a tratar dichos datos en virtud de lo dictado por la Ley Orgánica 15/1999, de 13 de diciembre, de Protección de Datos de Carácter Personal.

Newsletter

Gracias por suscribirte al Newsletter. Esperamos sea de tu agrado la información que te llegue.